CAUSA 2012-9-RE
Número de registre 181-2012. Recurs d’empara
Aute del 7 de setembre del 2012
_______________________________________________________________
BOPA núm. 45, del 19 de setembre del 2012
En nom del Poble Andorrà;
El Tribunal Constitucional;
Atès l’escrit presentat i registrat al Tribunal Constitucional, el 21 de juny del 2012, per la representació processal del Sr. Patrick O’Connor, mitjançant el qual interposa recurs de súplica contra l’aute del Tribunal Constitucional del 4 de juny del 2012 sobre la inadmissió a tràmit de la causa 2012-9-RE;
Vista la Constitució, especialment els articles 10, 41, 88 i 98 c);
Vista la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, especialment els articles 36.2, 37.2, 38 i 94;
Vist l’aute esmentat del Tribunal Constitucional del 4 de juny del 2012;
Escoltat l’informe del magistrat ponent, Sr. Pierre Subra de Bieusses;
Antecedent únic
El 21 de juny del 2012, la representació processal del Sr. Patrick O’Connor va formular un recurs de súplica en què precisa que, pel que fa a la manca d’esgotament de la via prèvia per presentar el seu recurs d’empara, d’acord amb l’article 34.15 de la Llei de propietat horitzontal, el recurs d’apel·lació és inadmissible si prèviament el deutor no paga o no consigna judicialment la quantitat que se li reclama, i a més, està obligat a continuar ingressant les derrames comunitàries que vagin vencent. Per consegüent, ja que el recurrent no disposa dels mitjans econòmics suficients per consignar el deute reclamat no pot accedir de manera efectiva a una segona instància judicial.
Afegeix que el recurs d’apel·lació no li hagués servit de res, ja que en segona instància no hagués pogut aportar les proves necessàries i útils per poder oposar-se a les al·legacions de la comunitat de propietaris, efectivament, segons el seu parer, no hi ha cap previsió legal processal per dotar el justiciable de nous mitjans de prova en segona instància per a la defensa dels seus interessos.
També al·lega que el Tribunal Constitucional ha fet una lectura del
En aquest sentit, precisa que el problema de fons rau en el contingut de l’article 34 abans esmentat, ja que es tracta d’una disposició que no compleix en absolut amb els estàndards de constitucionalitat mínims exigits per l’article 10 de la Constitució. Segons el seu parer, aquest Tribunal no es pot limitar a dir que això no forma part de l’àmbit del recurs d’empara. Cal recordar que la Constitució és la norma suprema i és de rang superior a les lleis.
Per consegüent, aquest Tribunal no s’ha de limitar a constatar que no es va interposar un recurs d’apel·lació, sinó si aquest recurs era útil i efectiu per tal de garantir els drets i les llibertats fonamentals, reconeguts a l’article 10 de la Constitució.
Per acabar, indica que aquest recurs de súplica ha estat entrat amb un dia de retard pel fet que el recurrent es trobava de viatge als Estats Units i no va poder contactar amb el seu lletrat fins el dia 19 de juny. El termini de 6 dies hàbils és molt curt i destaca que no hi ha hagut ni mala fe, ni negligència per part seva.
Per acabar, demana que s’admeti aquest recurs de súplica, que es revoqui l’aute d’inadmissió a tràmit del Tribunal Constitucional del 4 de juny del 2012, que s’admeti a tràmit el recurs d’empara 2012-9-RE i que es reconegui el dret del recurrent a obtenir una resolució sobre el fons.
Fonaments jurídics
Primer
D’acord amb l’article 38 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional “
En aquest cas, com ho precisa l’escrit de recurs de súplica mateix, l’aute d’inadmissió a tràmit de la causa 2012-9-RE va ser notificat el 12 de juny del 2012 a la representació processal del recurrent.
El recurs de súplica es va presentar el 21 de juny del 2012, és a dir, després de l’exhauriment del termini de 6 dies hàbils, establert a l’article 38 abans esmentat.
Les disposicions d’aquest article són imperatives, se’n deriva que la competència del Tribunal Constitucional en aquesta matèria és una competència vinculada, en el sentit que no li correspon prendre en consideració un termini superior a aquell que fixa la Llei.
Tot i suposar, per la necessitat del raonament, que el jutge constitucional pugui, a títol molt excepcional, ser més permissiu i admetre una pròrroga d’aquest termini, en cas de circumstàncies de força major que haguessin objectivament impedit l’exercici del recurs en temps degut, quina seria la seva aplicació en aquest cas?
La força major es defineix habitualment per tres criteris que són l’exterioritat (és a dir, que l’esdeveniment que ha impedit la presentació no sigui imputable a aquell que en sigui la víctima), la imprevisibilitat i la irresistibilitat. Es tracta de tres condicions necessàries. En aquest cas, sense que calgui aturar-se a l’anàlisi de cada un d’aquests criteris, és clar que el criteri d’exterioritat no caracteritza el cas del recurrent. Les circumstàncies al·legades per demostrar que no havia pogut exercir el seu recurs en el temps establert per la Llei qualificada del Tribunal Constitucional no li són exteriors, sinó que en realitat li són imputables.
Es pretén que tot i que la representació processal del recurrent va rebre la notificació de l’aute d’inadmissió a tràmit el 12 de juny del 2012, el recurrent només va poder contactar-la mitjançant un correu electrònic, el 19 de juny, a les 14.35 h. Aquest missatge l’informava de la seva tornada de viatge, que es trobava al Regne Unit i li comunicava els diversos números de telèfon als quals se’l podia per fi localitzar.
Prèviament, per tal com estava de viatge, no havia tingut coneixement d’un correu electrònic del 14 de juny tramès pel seu advocat en què l’informava de la inadmissió a tràmit del seu recurs d’empara i de la possibilitat de presentar un recurs de súplica. Com tampoc no havia tingut coneixement d’un segon correu electrònic datat del 18 de juny següent en què l’advocat sol·licitava les seves instruccions.
Atesos els mitjans actuals de comunicació, ja sigui mitjançant correu electrònic, ja sigui mitjançant telèfon mòbil, la situació que acabem d’evocar no pot ser considerada com a constitutiva d’un cas de força major susceptible de permetre al recurrent una pròrroga del termini per presentar el recurs de súplica, establert a l’article 38 esmentat. Això és així, perquè les causes del retard en la informació de les quals pretén ser la víctima no li són alienes, sinó que li són directament imputables malgrat trobar-se a l’estranger per raons professionals. Efectivament, sabent que havia d’intervenir una decisió del Tribunal Constitucional relativa al recurs d’empara que havia interposat, una precaució elemental per part seva hagués consistit, d’una banda, en comunicar a la seva representació processal el número del seu telèfon mòbil cosa que hauria permès comunicar amb ell en qualsevol moment durant la seva absència i, d’altra banda, durant aquesta absència verificar amb regularitat els correus electrònics rebuts. Aquestes dues precaucions elementals li haguessin permès ser localitzat en temps degut per telèfon, fins i tot encara que es trobés fora del Regne Unit i, gràcies a la consultació del correu electrònic del 14 de juny hagués pogut saber en aquella data la inadmissió a tràmit de la seva causa i la possibilitat d’exercir aleshores un recurs de súplica.
Convé, doncs, constatar que el recurrent no es va trobar impedit d’actuar per un cas de força major, sinó pel sol fet de la seva actuació negligent que no li va permetre exercir el seu recurs de súplica en el termini establert per la Llei. Per conseqüent, res pot remeiar la tardança del seu recurs, que per aquest motiu, ha de ser desestimat.
Segon
En aquestes condicions, únicament a títol subsidiari i per tal d’aclarir la realitat de la situació jurídica del recurrent, hem de precisar que els mitjans que invoca en el seu recurs de súplica no haguessin, de tota manera, pogut prosperar.
Pel que fa a la no admissió a tràmit del seu recurs d’empara pel fet de no haver interposat un recurs d’apel·lació contra la sentència de la Batllia del 6 de març del 2012 i pel fet que, per tant, no havia esgotat les vies de recurs ordinàries, el recurrent al·lega, essencialment, els dos arguments següents:
D’una banda no hagués pogut optar a una apel·lació subordinada al pagament o a la consignació judicial de la quantitat reclamada, concretament 24.722,91 euros, atès que no disposava dels mitjans econòmics.
D’altra banda, “
Altrament dit i de manera més resumida “
Tercer
Pel que fa a la primera d’aquestes al·legacions, només cal considerar que de manera precisa i clara, sense necessitar cap interpretació, la Llei subordina l’exercici del recurs d’apel·lació al pagament o a la consignació judicial de la quantitat que ha fet l’objecte d’una condemna pel jutge de la primera instància, sense excepcions i sigui quin sigui l’import d’aquesta quantitat.
Aquesta norma legislativa que s’aplica a tots els justiciables s’imposa al Tribunal Constitucional que no podria
El fet que la quantitat que convenia pagar o consignar prèviament a l’exercici de l’apel·lació fos de certa importància no és de naturalesa a justificar, mitjançant un menysteniment de la Llei, que el recurrent hagi esgotat les vies de recurs ordinàries pel fet de considerar que podia dispensar-se d’interposar un recurs contra la decisió de la primera instància.
En aquestes condicions, només a títol molt subsidiari, destacarem que si l’import que hagués hagut de pagar o de consignar per esgotar les vies ordinàries de recurs no era efectivament negligible, una vegada més, és únicament pel fet del seu comportament. Efectivament, aquest import elevat deriva del fet que “
Si el seu recurs de súplica hagués estat admès, aquest primer motiu tampoc hagués pogut ser estimat.
Quart
Pel que fa a la pretesa inutilitat d’una instància d’apel·lació, el recurrent al·lega de fet la inconstitucionalitat de l’article 34 esmentat de la Llei de la propietat horitzontal.
Segons el seu parer, manifesta, sense aportar cap demostració, la impossibilitat que el recurrent pugui aportar en segona instància totes les proves al seu abast, i dedueix d’aquesta afirmació que aquest text el privaria de “
En aquestes condicions, manifesta que el Tribunal Constitucional no hauria de “
Això vindria a significar que com a jutge d’empara, el Tribunal Constitucional s’hauria de pronunciar a instància de part sobre la constitucionalitat d’un article d’una llei ordinària.
Només cal fer esment de les disposicions del capítol II del títol IV de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional que tracta “
Per consegüent, cas que el recurs de súplica no hagués estat presentat fora de termini, l’argumentació sobre la inconstitucionalitat de l’article 34 esmentat i de la necessitat que el jutge constitucional la tingui en compte hagués hagut de ser considerada com a inoperant.
Per tot el que s’ha exposat,
El Tribunal Constitucional del Principat d’Andorra,
DECIDEIX:
Primer
Desestimar el recurs de súplica formulat per la representació processal del Sr. Patrick O’Connor contra l’aute del Tribunal Constitucional del 4 de juny del 2012 sobre la inadmissió a tràmit de la causa 2012-9-RE.
Segon
Notificar aquest aute a la representació processal del recurrent, al president de la Batllia i al Ministeri Fiscal.
Tercer
Publicar aquest aute, d’acord amb el que disposa l’article 5 de la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
Acordat a Andorra la Vella, el 7 de setembre del 2012.
Juan A. Ortega Díaz-Ambrona Laurence Burgorgue-Larsen
President
Vicepresidenta
Carles Viver Pi-SunyerPierre Subra de Bieusses
Magistrat
Magistrat